Ploramiques

Són igual que canalla consentida,

que fer mal no els priva de cap regal:

com nens murris amb pistola,

fotent sempre allò que volen,

per a ells tota la cassola mai no és prou.

No deu ser prou alegria viure a cal carnisseria,

que han d'anar a casa el veí a fer enrenou.

Tant els és tot mentre tinguin estrella de sheriff

i un parell d'indius a prop per poder putejar,

però si algun dia els foten dues torres a terra

fan el sorprès, el dolgut i es posen a plorar.

Ploramiques!

Pensàvem "quan creixin canviaran",

però no sé pas si podrem esperar tant.

I aniran per arrencar la barba

al que, badant, els passi per davant.

Tornaran a pagar els plats, els sencers i els trencats,

els que estan acostumats a omplir-los poc.

I acabada la faena tindran la caixa tan plena,

que haurà prou valgut la pena l'enderroc.

Ja sé que és lleig i que als nens no se'ls ha de picar,

i és una cosa que jo sempre he defensat,

però creu-me que un parell d'hòsties ben donades

ells les mereixen i jo quedaria descansat.

Ploramiques!

Au, passeu avall, no ens vingueu plorant,

mai no rebreu tant com heu estat donant.