L'home Que Dobla En Bruce Willis

A l’escena final fa aterrar un avió a Central Park

I la gran patacada dóna pas a un silenci brutal

Els vianants s’hi aproximen

primer atònits, després expectants

Que a cada segon que passa

té més números d’haver-la palmat

I quan la porta finalment s’obre

la gent crida i comença a aplaudir

Tots dos saluden, es besen i ell li diu

“Nena, ara ja som més que amics?”

Sona una orquestra, el pla fon a negre i surten les lletres. Final

Recull la carpeta i els auriculars, s’abraça amb el tècnic i marxa cansat i és que

L’home que dobla en Bruce Willis

que viu aventures només amb la veu

l’home que dobla en Bruce Willis

que no és de Manhattan, que és de Cardedeu

Avui, nit d’estrena, de comiat

un actor posa el punt i final

El nostre home té una idea, no s’hi val a dubtar

potser és l’última oportunitat

Tothom es gira i una limusina s’atura entre flaixos i tweets

S’obre pas entre els fotògrafs, es treu el barret tremolant, se’l posa contra el pit i diu

Hello, dear Mr. Willis

It’s such a great pleasure to meet you at last

(No és pas un crack en idiomes

però almenys aquest tros se’l porta preparat)

Tots dos es miren, el món s’atura

Ai las! Si tingués un minut

Per dir-li gràcies per les aventures

per tot el camí que han recorregut junts

Però la cara que posa en Bruce Willis

no deixa cap marge per l’ambigüitat

I és que l’home n’hagués tingut prou amb un gest

un somriure de complicitat

que no arribarà mai perquè hi ha un guardaespatlles

que el paguen per això, que li fot un empenta

i que cau en rodó, que queda estès a terra

que es pensen que és boig “Oh, my God” “Oh, my God” “Oh, my God”

L’home que dobla en Bruce Willis

de fora el cinema sent la seva veu

Uns vianants intenten reanimar-lo, entre dos l’agafen i el posen de peu

L’home els diu que en Bruce Willis és un amic seu

però ningú no se’l creu