Salam Rashid

T'ho havien dit, allà baix a la terra dels teus pares, t'ho havien dit que Europa era molt gran, per això hi anares des del gran Sud, on l'ombra de les palmeres ès dolça i l'aigua dels rius camina de puntetes, cautelosa. T'ho havien dit de nit les passes lentes de les dunes. T'ho havien dit, que el desert es va fent gran a mesura que els rics del Nord hi trenquen els seus rellotges de sorra a contracor. I tu només tenies ganes de córrer. ¿Què hi fas, Rashid, perdut a la frontissa d'un Nord poruc i un Sud que es desespera? T'han estripat l'honor i la camisa i un cop aquí no tornaràs enrera. Pell de color de dàtil o de sutge que sempre està fent cua a Laietana, no ets innocent sigui qui sigui el jutge. Ets el pecat, el camell, la fulana. Dècim trencat, propina d'urinari, ets tot allò que el fariseu rebutga. Trinca la creu i puja al teu calvari. Salam Rashid. Ja ni saps quant fa que camines per ciutats llogades arrossegant la sensació que a tot arreu sobraves. Et coneixem. Ets carn de soterrani i de conquesta, la falca justa perquè no trontolli la taula de la festa. Bulls al perol somnis del Sud contra la incerta ràbia de morir sol. Volies volar, i Europa és una gàbia i vas perdent a poc a poc records per les voreres feixugament, però et sents viu i esperes com les feres. El món es mou pels qui com tu caminen més del que volen. Mà d'obra barata. Sobrevivents de presons i pallisses que han decidit que els guiïn les sabates. Demà per tu somriurà la Mona Lisa. Faràs servir el Louvre de nevera. Les catedrals alternaran la missa amb l'Alcorà i les danses barbaresques.

Però mentrestant Europa va fent d'esma. Ha embolicat les porres amb banderes i a tu et reserva un jardí del Maresme. Salam Rashid.