Relats

Un altre que m’abandona, ara ja és rutina

Pensant en retirar-me i oblidar d’aquesta vida

Des de la retina, no sembla tant difícil

Però amb la litrona, tot sembla impossible

I ara recordava, tots aquells projectes

Des de P3K a les Rimes Clandestines

Aquell Piter Pan ho va petar entre els col·legues

I vaig prendre “Corciència” a ser el primer en la carrera

I ara que me’n adono, tot es igual que sempre

Que si estic malament vaig a plorar als meus pares

Admiro a molta gent, però no vull seguir les seves passes

Ja que tots ells han acabat per suïcidar-se

I ara que no tinc pressa, tot va massa ràpid

No m’oblidaré mai del col·lega fatal per l’speed

Ni dels que s’han mort, o els han matat

Rest in Peace al germà de la Nayara

I ara no tinc respostes, ni vull més preguntes

Penso en tot el mal que he provocat al meu voltant

Però tot el bé, que sempre es oblida’t

Em demostra quantes vides he salvat

Un altre que em vol conèixer, que li agraden els meus temes

Però no es sap cap lletra i tampoc les ha plorat

Que si és un gat persa, però no vesteix de Prada

I aquell tanga li queda de miracle!

I ara recordava, les primeres enveges

Traca va ser el Kamikaze català

Em donaven l’esquena els que jo havia fet pujar

Però mira’ls ara, l’únic que ha quedat

I ara que me’n adono, com passen els anys

Els primers free’s amb la Marina allà tancats

Escoltant rap cru, reggae, drum’n’bass

Ara no em treus del rock i del trap

I ara que no tinc pressa, recordo la festa

Estant a primera fila a tots els grups catalans

On s’ha quedat aquell somriure, aquella felicitat

Va marxar al veure que era efímer, que no era real

I ara no tinc respostes, ni vull més preguntes

Penso en tot el mal que he provocat al meu voltant

Però tot el bé, que sempre es oblida’t

Em demostra quantes vides he salvat

Ja no hi ha persones, només quedo jo

Demano perdó a tothom qui vaig fer patir una agressió

Em perdono a mi mateix per odiar-me en el mirall

Quan la meva imatge està molt més avall

I ara recordava, veure plorar me mare

A l’entrada de casa i jo sense reaccionar

Com canvien les coses i lo poc que es diferencien

Jo segueixo sent el culpable de tot el que ha passat

I ara que me’n adono, torturar-me no és la solució

Es arreglar les coses i fer volar el dolor com un cicló!

Sóc un egocèntric o sóc massa responsable?

Tot el que passa em trauma com per art de màgia

I ara que no tinc pressa, penso amb tu

L’amor de la meva vida, o el meu vudú

Sé que no és segur i probablement impossible

Però t’estimo tant fort com una canya de bambú

Vida!

I ara no tinc respostes, ni vull més preguntes

Penso en tot el mal que he provocat al meu voltant

Però tot el bé, que sempre es oblida’t

Em demostra quantes vides he salvat