Canço de Na Ruixa Mantells

Passant gemegosa com fa la gavina

que volta riberes i torna a voltar,

anava la boja del Camp de Marina

vorera de mar.

Descalça i coberta de roba esquinçada,

corria salvatge, botant pels esculls;

i encara era bella sa testa colrada,

la flor de sos ulls.

Color de mar fonda tenia les nines,

corones se feia de lliris de mar,

i arreu enfilava cornets i petxines

per fer-se'n collar.

Així tota sola, ran ran de les ones,

ja en temps de bonança, ja en temps de maror,

anava la trista cantant per estones

l'estranya cançó.

"La mar jo avorria mes ja l'estim ara

des que hi té l'estatge l'amor que em fugí.

No tinc en la terra ni pare ni mare,

més ell és aquí!

"La mar el volia, jamai assaciada

de vides, fortunes, tresors i vaixells;

i d'ell va fer presa dins forta ventada

Na Ruixa-mantells.

(...)

Així tota sola, ran ran de les ones,

ja en temps de bonança, ja en temps de maror,

anava la trista cantant per estones

l'estranya cançó.

Un vespre d'oratge finí son desvari:

son cos a una cala sortí l'endemà;

i en platja arenosa, redòs solitari,

qualcú l'enterrà.

No té ja sa tomba la creu d'olivera,

mes lliris de platja bé en té cada estiu,

i sols ja hi senyala sa petja lleugera

l'aucell fugitiu...