No Hi Ha Trapezistes

Divuit mesos i un dia més,

es fa tan lent esperar,

ja no passen tramvies no,

ja no vaig ni a pescar.

Ja no borden els gossos

i han pleat els del circ,

ja no hi ha trapezistes, no,

i tu no véns mai per aquí.

S'ha parat el rellotge vell

de la nostra estació

i els ocells de la via tres

s'han rebel·lat contra tot.

I els diumenges a la tarda són

encara tan avorrits;

hi ha coses que no canvien mai

i tu no véns mai per aquí.

Un avió creua un tros de cel

i jo em sento morir,

aquests núvols no marxaràn

fins que arribi l'abril.

Tu ja no véns mai per aquí.

Ja no queden estrelles, no,

tampoc passen els trens

que ens portaven a casa als dos

després d'anar a trencar el gel.

I ja res és com era abans,

els avis diuen sovint,

les xafarderes van preguntant:

per què no véns mai per aquí?

I les nits, quan ja no fa fred,

torno a pujar al meu terrat.

Des d'aquí puc veure encara

aquest cel ennuvolat.

Tu ja no véns mai per aquí.