Estudi de La Quotidianitat

A la Plaça del Diamant una dona misteriosa

M'ha regalat una flor, tanco els ulls i obro les mans

Per notar la seva olor que gairebé ja s'ha esvaït

Busco les seves arrels en les paraules que no he dit

I no sé com retenir-les, li dic a un Déu inexistent

Si només avui pot existir per estalviar-me la memòria

D'aquells dinars barreja de sobres

Dels teus cafès amb la llet de soja

D'aquells llençols amb olor de palla

De reciclar fins a una rialla

De conduir amb l'esquena tensa

D'anar a dormir amb la panxa plena

De ser exigents amb el tema dutxa

De fer lliscar el gos amb la pluja

I dono gràcies perquè ho tinc tot si quan obro les finestres

Amb les mans et faig volar i me n'adono que sóc feliç

Si els meus amics em fan de barana i m'hi puc arrepenjar

Si puc córrer fins l'ofec, si m'adormo a les andanes

Si una veu em fa plorar, si puc riure sense embuts

I compartir amb algú mirades que m'apropen més a tu

I al mal humor quan tenies gana

Aquelles nits a la caravana

A les converses de matinada

Al "no puc més" perquè estic baldada

A aquells moments que amb una mirada

Sabíem més que amb cent mil paraules

D'haver donat més del que podíem

I d'estimar-nos fins l'últim dia dia de la nostra vida