Hepàtica (I Ventral)

Et deixa, amor

El fetge amb greix que tu tant estimares

El cervell cansat, el penis trempat, l’estómac: Sot on tu feies tantes besades

I el teuladí

Que al bon matí espicossava el seu vòmit d’ahir

El teuladinet, amor

Totes les nits d’estimar-te

En un ritu difícil, ferment que tot ho simplifica

Et deixa penyora

Els sues budells I l’aurora

El membre gòtic I l’aurora: Catedral erta I l’aurora

El seu baix ventre I l’aurora

Tota la carn I l’aurora del seu pensament

Et deixa humors: Els ulls mediterranis

Color de sang quallada

L’espina dorsal, les mans com relles de fred, orins I camp obert tallades

I la pell, la pell

Com un mosaic de cicatrius I anys treballats

La pell: Com un mosaic

Recordes, amor, el nostre sentiment tan profund, al ventre?

Recordes la meua carn, que transgredires?

Recordes el jardí? L’ametller? La casa?

Recordes quan la gossa va parir I els vam sacrificar? Com els anava desnucant un a un? Quina tristesa recordes que vas plorar I que jo et besava?

Recordes l’instint que ens unia I totes les hores que ens componien?

Què va ser de les nostres coses, petites i arraconades com un extens loess sota els mobles de la casa?

Car va ser així que ens vam estimar, així, amb mínimes però significants victòries i abominables derrotes nímies

La nostra vida com una polseguera de quelcom que tornava a néixer a cada bufada del vent

Potser podia haver sigut diferent, però vam fer un desert de nosaltres, un desert

Però no per desert, ans per ple de les més bàsiques partícules del que vam ser

Tu i jo, bel, trencats sota el sol més incisiu, sota el més taxatiu fred

Que em tallava les mans i marcia les flors? Recordes?

Recordes la severitat multiplicadora de l'alcohol?

I quan la mort m´atraparà un bon matí qualsevol?

Recordes l’ametller de flors cremades?

L’ametller cremat, on ens besàvem esperant amb paciència de voltor el pròxim hivern?

Tot t’ho deixe, amor, el meu cos prostrat una vegada més

Ungit per la possibilitat de les teues gràcies, que em siguen properes per final

Que em recordes bel, bel, bel

I el teu jardí, amor, dins el teu cos de prunes blanques, que floreix al febrer

I al teu jardí, amor, aquell bordell de runes blanques que florirà al febrer